El relleu d'Amèrica del Nord

Pa la racha crack🔥

MIRA RUGI

⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇⬇

1. LES PROPIETATS TEXTUALS

El text ha de complir uns requisits per poder tenir un sentit complet, que es corresponen amb les propietats textuals: l’adequació, la coherència i la cohesió. Així, el text pot assolir l’objectiu de comunicar una informació adaptada a la situació comunicativa (adequació), amb una organització correcta dels continguts (coherència) i amb un bon lligam entre les unitats lingüístiques que el construeixen (cohesió). A més, ha de seguir les normes de la correcció lingüística.

1.1 L’ADEQUACIÓ

L’adequació és l’adaptació d’un text a la situació comunicativa en la qual es produeix, definida per un seguit de paràmetres que cal tenir en compte i que es corresponen amb les diverses varietats lingüístiques —dialectals, funcionals i socials.

És molt important prendre en consideració els factors que defineixen les va­rietats funcionals, que també s’anomenen registres lingüístics, per determi­nar quin s’empra: un de formal —literari, cientificotècnic o juridicoadministra­tiu—, un d’informal —col·loquial o vulgar—, o el neutre, o sigui, la llengua estàn­dard. Per tant:

Cal saber si es tracta d’una temàtica general o especialitzada, ja que això determina l’ús d’un vocabulari assequible en un registre informal o en estàndard, o especialitzat, en un de formal.

És útil conèixer el propòsit del text, és a dir, la intenció comunicativa, ja que no és el mateix informar, convèncer, exposar, conversar, etc.

Cal tenir en compte si el canal és oral o escrit, perquè condiciona la manera de dir les coses.

S’ha de tenir clar a qui va dirigit el text, és a dir, quin és el tipus de receptor i quina relació té amb l’emissor per, així, establir-ne el grau de formalitat: en una relació llunyana cal emprar un registre formal o la llengua estàndard, i en una de propera, un registre d’informal. També en funció de la confiança entre els interlocutors cal emprar unes formes de tractament (de tu) o unes altres (de vós o vostè), per exemple.


Tenir present la manera de parlar de la zona geogràfica concreta del receptor (varietat dialectal) és important, ja que no és el mateix adreçar-se a una persona de les comarques gironines que a una de les illes Balears. Així mateix, cal tenir clar si el receptor pertany a algun grup social concret que presenti un argot o varietat social específica, com pot ser un sector professional, o un grup amb característiques socials similars, ja que si és el cas se’n poden incloure mots o expressions al text.


1.2 LA COHERÈNCIA

La coherència és l’organització correcta del contingut i de la forma del text que permet transmetre el missatge de manera clara i entenedora.

Pel que fa al contingut, a l’hora d’escriure un text cal seguir aquests passos:

1
S’ha de partir d’una pluja d’idees, que consisteix a escriure totes les idees que es tinguin sobre un tema determinat, i després reflexionar si cal documentar-se en algunes fonts sobre algun aspecte que no quedi clar. L’objectiu és doble: d’una banda, que la quantitat d’informació sigui la necessària, és a dir, que no n’hi hagi en excés —repeticions, dades irrellevants o exemples innecessaris— i que no en falti —llacunes de significat, pressuposicions o dades implícites—; de l’altra, que la informació sigui de qualitat, això és, que les idees siguin completes i precises, no contradictòries i que s’entenguin autònomament.

2
Tot seguit, s’han de classificar les idees en les principals, que són les més importants i més lligades al tema tractat, i en les secundàries, que no són imprescindibles i solen aportar dades addicionals o exemples. Després, cal ordenar-les de manera que hi hagi una progressió lògica de la informació.

3
Per acabar, cal decidir l’estructura del text: presentar, primer, les idees principals i, després, les secundàries; combinar-les totes dues, o partir d’una qüestió inicial que es resol al llarg del text combinant les diverses idees.

Pel que fa a la forma, el text s’estructura en paràgrafs; ara bé, si el text és poètic, s’estructura en estrofes, i si és un diàleg, en torns de paraula. El paràgraf conté una idea principal desenvolupada per mitjà de diversos enunciats que també poden contenir idees secundàries. El paràgraf es pot identificar fàcilment, ja que entre paràgrafs hi ha una separació lineal i, de vegades, també un sagnat, és a dir, diversos espais en blanc al començament de la primera línia.

El català és la llengua que es parla a Catalunya, al País Valencià (tret d’algunes comarques de l’interior), les illes Balears, Andorra, la Franja d’Aragó, la ciutat de l’Alguer (a l’illa de Sardenya), la Catalunya del Nord, el Carxe (Múrcia) i a petites comunitats arreu del món.

Actualment, s’estén sobre un territori d’uns 68 730 km2 habitat per 13 740 000 persones pertanyents a quatre estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia.

La llengua catalana és una llengua romànica nascuda entre els segles VIII i X a una part de Catalunya, a la Catalunya del Nord i a Andorra, als territoris de l’imperi carolingi que formaven els comtats de la Marca Hispànica. Als segles XII i XIII es va estendre a la resta de territoris.

Forma part de les llengües romàniques occidentals com el francès, l’occità, el retoromànic, el castellà, el gallec o el portuguès, d’entre les quals ocupa un lloc intermedi entre el grup gal·loromànic (francès o occità) i l’iberoromànic (castellà, gallec i portuguès).

Pel que fa al coneixement del català a Catalunya, un territori habitat per 8 milions de persones, que en els darrers 10 anys ha rebut un flux migratori de més d’1,4 milions d’estrangers, és entès pel 94,4 % de la població de 15 anys o més, llegit pel 85,5 %, parlat pel 81,2 % i escrit pel 65,3 %. En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, és la llengua inicial del 31,5 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,1 %.

llengua.gencat.cat/ca/el-catala/

Idees principals.

Idees secundàries.


1.3 LA COHESIÓ

La cohesió és el conjunt de mecanismes que relacionen semànticament i sintàcticament les idees del text i els seus paràgrafs, amb l’objectiu d’enllaçar bé la progressió de la informació i contribuir, també, a la coherència del text. Hi ha diversos mecanismes lingüístics per obtenir un text cohesionat.

Els mecanismes de cohesió lèxica permeten establir una relació entre els mots d’un text.

Repetició de mots de la mateixa família lèxica: com amic, amistat o amigable.

Paraules del mateix camp semàntic: comparteixen part del significat i la mateixa categoria gramatical, com verd, blau o groc dins del camp semàntic dels colors.

Mots del mateix camp lèxic: comparteixen la temàtica, però tenen diverses categories gramaticals, com sorra, sol o aigua dins el camp lèxic de la platja.

La cohesió també compta amb mecanismes extralingüístics, com els gestos, l’entonació o el ritme, i paralingüístics, com la tipografia, la negreta, la cursiva o la disposició del text en columnes, marges, etc.

Els mecanismes de referència interna eviten repeticions literals o innecessàries.

Sinònims: mots amb el mateix significat, com inici, començament i principi.

Hiperònims i hipònims: els primers engloben el significat dels segons; per exemple, coberts és l’hiperònim de forquilla, ganivet i cullera.

Pronoms: La Maria viu lluny, per això la vull dur en cotxe, però ella vol caminar.

Adverbis pronominals: Vam anar a Olot. Allà vam pujar als volcans; Ella ho vol d’aquesta manera, per tant fes-ho així.

El·lipsis: supressió d’elements que acaben d’aparèixer, com La mare canta. També compon cançons.

Mots jòquer: tenen nombrosos significats i poca precisió lèxica, com això, cosa, tema, fet o el verb fer.

Els mecanismes de connexió enllacen els elements d’un text.

Connectors textuals: connecten les oracions i indiquen causa (perquè, a causa de/que), conseqüència (per això, per tant), condició (en cas de/que, si), finalitat (per tal de/que, amb l’objectiu de/que), oposició (en canvi, no obstant això) o objecció (encara que, malgrat que).

Marcadors textuals: estructuren el text i relacionen els paràgrafs. Poden introduir el tema (en relació amb, quant a), marcar l’ordre (per començar, en segon lloc), fer una distinció (d’una banda, de l’altra, al contrari), reiterar el tema (a més, així mateix), posar èmfasi (és a dir, en efecte), donar-ne detalls (per exemple, en particular), resumir (en resum, en poques paraules) o situar al temps i l’espai (anteriorment, al mateix temps, més amunt, a la dreta).

Signes de puntuació: estructuren el text tant entre oracions com entre paràgrafs.

Un cop acabat un text amb adequació, coherència i cohesió, cal revisar-lo i comprovar-ne la correcció tant a nivell lingüístic, especialment pel que fa a les normes ortogràfiques, però també a la gramàtica i al lèxic, com des del punt de vista de la presentació, el tipus de lletra, l’ús de majúscules, etc. En el cas de ser un text oral, cal revisar si les paraules es pronuncien amb els sons correctes i si els elements del llenguatge no verbal s’empren correctament.

Comprar un planter és molt senzill, a la majoria de botigues de jardineria es poden adquirir plàntules. Només cal plantar-les a l’aire lliure o en un recipient nou. No obstant això, recomanem fer servir un planter de diversos materials reciclats. Un d’ells és el poliestirè. Les safates de poliestirè són habituals a tot tipus de comerços i són una excel·lent opció per fer planters pel seu poc pes; a més, és molt senzill fer forats de drenatge a la base. Un planter clàssic reciclat és el fet amb gots de iogurt. Són de la mida perfecta per sembrar les llavors de manera individual. Les ampolles de plàstic, els envasos de Tetra Pak i, fins i tot, les closques d’ou també són opcions molt efectives.

renovablesverdes.com

Mots del camp semàntic de les plantes.

Mots jòquer.

Mots de la mateixa família lèxica.

Marcador textual.

Connector textual.

Pronoms.

El·lipsi: el (planter) fet

Signes de puntuació.